Yolanda Lucas¹, Miguel A. Meca¹, Paola Mura¹, João Gil², Sébastien Thorin³ & Daniel Martin¹
¹ Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC)
² Centre of Marine Sciences, CCMAR
³ Creocean
Les espècies exòtiques invasores (EEI) constitueixen una de les principals amenaces per a la biodiversitat a escala global. Segons la definició recollida a la Llei 42/2007, de 13 de desembre, del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat (article 3), una EEI és aquella espècie “que s’introdueix o s’estableix en un ecosistema o hàbitat natural o seminatural i que és un agent de canvi i una amenaça per a la diversitat biològica nativa, ja sigui pel seu comportament invasor o pel risc de contaminació genètica”. Per això, la seva expansió pot alterar el funcionament dels ecosistemes, desplaçar espècies autòctones i generar importants impactes ecològics i econòmics.
La mar Mediterrània és una de les regions marines més afectades per les invasions biològiques (Coll et al. 2010; Zenetos et al. 2022). Entre els principals vectors responsables de la introducció i la dispersió d’espècies es troben el transport marítim, l’aqüicultura, l’escalfament de les aigües associat al canvi climàtic i la connexió amb la mar Roja a través del canal de Suez (Zenetos & Galanidi, 2020; Tiralongo et al., 2022). Com a conseqüència, el nombre d’espècies no autòctones registrades en aquesta conca ha augmentat de manera constant durant les darreres dècades (Zenetos et al. 2022).
En aquest context, l’anèl·lid poliquet Alitta succinea (Leuckart, 1847) (Fig. 1A–B), pertanyent a la família Nereididae, representa un cas particularment interessant.
Figura 1. Exemplars d’Alitta succinea fotografiats en viu (A) i fixats (B).
Es tracta d’una espècie típicament estuarina, caracteritzada per una elevada tolerància a les variacions de salinitat, fet que li permet colonitzar ambients sotmesos a importants fluctuacions ambientals (Mucciolo et al., 2021). Tanmateix, més enllà de la seva plasticitat ecològica, A. succinea destaca per la complexitat de la seva història biogeogràfica i per una distribució geogràfica extraordinàriament àmplia.
Tot i que va ser descrita originalment a Helgoland (Alemanya, mar del Nord), la seva àrea de distribució nativa continua sent objecte de debat, si bé s’ha suggerit que podria ser originària de la costa atlàntica d’Amèrica del Nord, on presenta una àmplia distribució (Sato, 2013). No obstant això, la presència de l’espècie en nombroses regions del planeta, incloent-hi Amèrica del Nord i del Sud, Hawaii, la Xina, Sud-àfrica, Austràlia, Grècia i Itàlia, ha portat a qüestionar si totes aquestes poblacions pertanyen realment a una única espècie.
De fet, s’ha demostrat que algunes de les poblacions atribuïdes a “A. succinea” amagaven un complex d’espècies críptiques, fet que ha comportat la revalidació de tàxons prèviament considerats sinònims, com Alitta acutifolia Ehlers, 1901 (Villalobos-Guerrero & Carrera-Parra, 2015). Així mateix, s’han descrit noves espècies, com Alitta yarae Álvarez, Desiderato & Mucciolo, 2023 al Brasil. Malgrat aquesta complexitat taxonòmica, A. succinea també ha estat assenyalada freqüentment com una espècie introduïda accidentalment amb un elevat potencial invasor (Ferreira et al., 2024). En alguns casos, a més, la seva introducció va ser deliberada. Això va succeir a les mars d’Aral, Càspia i Negra, on va ser alliberada com a recurs alimentari destinat a afavorir les pesqueries comercials regionals (Proskurina, 1980; Glasby & Timm, 2008; Gillet et al., 2011; Ghasemi et al., 2013; Băncilă et al., 2023). Aquestes introduccions van contribuir posteriorment a l’expansió de l’espècie i constitueixen un dels exemples més coneguts de dispersió assistida per l’activitat humana en aquest grup d’organismes.
El projecte ALIEN-OCCICAT té entre els seus objectius l’avaluació de la presència i l’evolució temporal d’A. succinea en diverses masses d’aigua costaneres de la Mediterrània nord-occidental. Per fer-ho, aprofita la informació generada per diverses sèries temporals que abasten més de tres dècades de mostrejos. Aquestes inclouen tant els estudis realitzats en llacunes i sistemes costaners del sud de França en el marc de la col·laboració entre el CEAB i l’empresa Creocean, com els programes de seguiment ecològic que el CEAB desenvolupa per a l’Agència Catalana de l’Aigua al llarg de tot el litoral català.
Fins ara, les dades analitzades han permès detectar poblacions atribuïdes a A. succinea en nombroses masses d’aigua al llarg de la costa mediterrània francesa, almenys des de la dècada de 1990 (Fig. 2, Taula 1).
Figura 2. Zona d’estudi a les costes catalanofranceses de la Mediterrània nord-occidental.
Taula 1. Interval d’anys i mitjanes del nombre màxim d’exemplars d’Alitta succinea i Hediste sinesimplex trobats a les diferents masses d’aigua estudiades a la Mediterrània francesa.
Aquests registres, juntament amb les poblacions documentades prèviament a la mar Adriàtica i al golf Sarònic (Abbiati & Maltagliati, 1992; Mucciolo et al., 2021; Langeneck et al., 2023), suggereixen que A. succinea podria trobar-se actualment establerta en diferents sectors de la Mediterrània i formar part de la seva fauna al·lòctona.
Tanmateix, les incerteses existents sobre el seu origen biogeogràfic aconsellen prudència. D’acord amb la proposta de Langeneck et al. (2023), considerem que l’estatus més apropiat per a la situació actual d’A. succinea a la Mediterrània és el d’espècie criptogènica (sensu Carlton, 1992), és a dir, una espècie l’origen natiu o introduït de la qual no es pot determinar amb certesa. Precisament, un dels principals objectius d’ALIEN-OCCICAT consisteix a comparar morfològicament i molecularment les poblacions mediterrànies i atlàntiques per determinar si corresponen realment a la mateixa entitat biològica, tal com ja s’ha demostrat per a les poblacions gregues (Langeneck et al., 2023).
Per contra, els estudis realitzats fins ara a les costes catalanes de la península Ibèrica no han detectat la presència d’A. succinea en cap de les localitats mostrejades, incloent-hi la confirmació d’aquesta absència al delta de l’Ebre mitjançant anàlisis d’ADN ambiental (Xavier Turon, com. pers.). Això suggereix que l’espècie encara no hauria assolit aquest sector de la Mediterrània occidental.
En diverses de les llacunes costaneres franceses estudiades, A. succinea arriba a ser l’únic nereídid present. En altres localitats conviu amb l’espècie autòctona Hediste sinesimplex Costa, Rocha, Martins, Venâncio, Ureña, Almeida, Ferreira, Christoffersen & Antunes, 2025 (anteriorment identificada com H. diversicolor O.F. Müller, 1776). Els patrons observats suggereixen l’existència d’una possible interacció competitiva entre totes dues espècies, ja que allà on una assoleix densitats elevades, l’altra acostuma a presentar abundàncies reduïdes o fins i tot a desaparèixer localment. Aquest patró resulta especialment evident en alguns sectors de l’estany de Berre propers al polígon industrial de La Mède, on el seguiment temporal ha estat més intensiu (Fig. 3).
Figura 3. Seguiment temporal de les poblacions d’Alitta succinea i Hediste sinesimplex a l’estany de Berre (Mediterrània nord-occidental, França). Les dades representades corresponen a les mitjanes anuals de les densitats màximes observades a les estacions mostrejades.
La distribució dels poliquets a les llacunes costaneres està fortament condicionada per variables ambientals com la salinitat, la granulometria del sediment, el contingut de matèria orgànica i la cobertura vegetal, que poden afectar tant la composició de les comunitats com la presència o absència de determinades espècies (Dávila-Jiménez et al., 2019; Hernández-Alcántara et al., 2018). Per això, l’anàlisi conjunta de les variables fisicoquímiques de les més de quaranta masses d’aigua objecte d’aquest estudi permetrà avaluar la influència d’aquests factors sobre la distribució i l’abundància relativa d’A. succinea i H. sinesimplex.
En conjunt, els resultats obtinguts per ALIEN-OCCICAT contribuiran a millorar el coneixement sobre l’ecologia, la distribució i l’estatus biogeogràfic d’A. succinea a la Mediterrània occidental i la seva relació amb les poblacions d’H. sinesimplex. A més, permetran comprendre millor els mecanismes que afavoreixen l’expansió d’espècies potencialment invasores en ecosistemes costaners especialment vulnerables i avaluar-ne els possibles efectes sobre les poblacions d’espècies natives.
